Temps de canvi

Un punt de vista socialista

Un nou començament pel PSC

El diumenge 28 de novembre el vot dels catalans i catalanes va posar fi a la primera etapa de govern progressista a la Generalitat de Catalunya, d'ençà de la recuperació d'aquesta institució. Amb la victòria de la dreta en les seves diverses expressions polítiques, i singularment en la que encarna la coalició Convergència i Unió, ha acabat una experiència de govern de l'esquerra plural que havia despertat moltes esperances en aquell 2003 que ara ens sembla remot, i no pocs trasbalsos en el transcurs del seu devenir. Serà més endavant quan, dissolts els tels que esmerçadament s'han teixit al seu voltant, es podrà jutjar amb l'adequada distància històrica quina ha estat l'aportació dels governs encapçalats per Pasqual Maragall i José Montilla a la millora del país, tot i que no em puc estar de sospitar que, en el futur, els severs judicis amb què el discurs dominant els han despatxat, seran afaiçonats amb major rigor i esdevindran, per tant, força més benèvols.

Ara bé, la recent victòria de la dreta ha dut aparellada una derrota històrica del conjunt de l'esquerra catalana. El socialisme català, en particular, ha experimentat una important pèrdua de suport que l'aboca expeditivament a obrir una nova etapa. En la formulació del caràcter d'aquesta nova etapa del PSC es troba ara, en gran mesura, el desllorigador de la redefinició dels espais polítics que el darrer cicle electoral apunta. En els darrers dies, molts han estat els companys que han citat en Willy Brandt quan deia que el que caracteritza més essencialment el moviment socialista és la capacitat de generar nous començaments.

Els militants del PSC afrontem aquest enorme repte. Hem estat convocats a un procés de reflexió i debat. Que d'aquest procés en resulti una autèntica regeneració del discurs i el projecte socialista a Catalunya, i que siguem capaços de posar les bases per construir al voltant d'aquest projecte una majoria social i política àmplia depèn, enterament, de nosaltres.

L'hora és greu, i és temps, per tots nosaltres, d'ésser responsables i generosos, per deixar de banda personalismes i per subratllar que el del PSC és avui, com ho va ser en el moment de la seva fundació, un projecte col·lectiu capaç de mobilitzar enormes energies i d'agregar múltiples sensibilitats i provinences en la persecució d'un ideal comú: una Catalunya nova, una Catalunya d'homes i dones lliures, iguals i solidaris, que cooperen entre si i amb la resta de pobles, per al progrés i el benestar comú.

Estic convençut que la militància del PSC sabrà estar a l'alçada del moment històric que estem vivint. Si en la darrera campanya electoral, quan totes les circumstàncies eren adverses i la confusió podia haver-nos governat, els homes i dones que militen en aquesta gran organització han estat capaços d'esforços que sense hipèrboles mereixen el qualificatiu d'heroics, confiem ara en ells i elles, en el seu conjunt, per trobar les solucions als nostres problemes actuals.

No podem permetre'ns ni precipitacions que de ben segur intriduirïen biaixos en l'anàlisi de les causes del moment que vivim, ni tampoc —el risc n'és simètric—, ajornaments d'un debat que és alhora necessari i urgent, més enllà dels que hagin de facilitar afrontar amb les majors garanties possibles les eleccions municipals del maig de 2011. El procés de debat ha de permetre la participació de tots i totes els militants en igualtat de condicions, i aquest és un aspecte rellevant que s'ha de cuidar especialment, atès el moment transcendent en la vida del PSC que afrontem. No ens podem permetre, en aquest sentit, ni dirigismes, ni abusos per part dels companys que, en virtut de responsabilitats presents o passades, tenen facilitat per accedir al debat públic a través dels mitjans de comunicació, ja que tant en un cas com en l'altre, es contaminaria la naturalesa profundament democràtica i participativa que hauria de tenir aquest debat i, sigui dit de pas, no es facilita especialment la tasca dels milers i milers de companys i companyes que, d'aquí a unes setmanes i gairebé sense haver reposat des del darrer esforç, es llançaran als carrers dels nostres pobles i ciutats per garantir majories de progrés encapçalades pel PSC als municipis d'arreu de Catalunya.

Si ho fem així, i tenint present que el proritari és la definició d'un projecte sòlid i coherent, capaç de liderar la reconstrucció d'una esquerra ensems moderna i amb profunda ambició transformadora, hem de poder adreçar-nos a tota la gent que, sense haver estat militant del PSC, connecta amb el nostre anhel de justícia social, igualtat i llibertat. Podem posar dempeus un potent i ampli moviment socialista, vertebrat al voltant de la seva expressió política, el PSC, però necessàriament acompanyat de l'esquerra social, sindical, i cultural, treballant colze a colze per la construcció d'una democràcia social avançada. Podem confrontar, a la resignació que suposaria assumir l'obsolescent discurs de que no hi alternatives possibles a l'actual estat de coses, la nostra determinació militant i el nostre entusiasme, però també haurem d'aportar rigor, intel·ligència, sensibilitat, i treball. Ho devem als 570.361 ciutadans i ciutadanes que ens van fer confiança. el darrer 28 de novembre. Ens devem a totes aquelles persones que estan esperant de nosaltres una reacció, perquè volen veure una esquerra conseqüent i eficaç, però també ens devem a totes aquelles persones que, havent-ho fet en el passat, malauradament, ja no esperen res de nosaltres. A tots ells ens hem d'adreçar en aquest procés del qual n'ha de sortir un PSC en el qual hi facin de nou confiança.
 

Enviat per: FerranPedret a les 19:28 | Enllaça | comments |
       politica

Un poema d'en Mario Benedetti

Te acordás hermano

¿Te acordás hermano que tiempos aquellos
cuando sin cortedades ni temor ni vergüenza
se podía decir impunemente pueblo?
cada uno estaba donde correspondía
los capos allá arriba/ nosotros aquí abajo

es cierto que no siempre
logró colarse el pueblo en las constituciones
o en las reformas de las constituciones
pero sí en el espíritu de las constituciones/
los diputados y los senadores
todos eran nombrados sin boato
como representantes de ese pueblo

ahora el requisito indispensable
para obtener curules en los viejos partidos
y algunos de los nuevos
es no pronunciar pueblo
es no arrimarse al pueblo
no soñar con el pueblo

incluso hubo un ministro mexicano
(sabines dixit) que en el sesenta y ocho
unos meses después de tlatelolco
dijo/ con el pueblo me limpio el culo
después de todo el tipo era sincero

por otra parte en las obras más doctas
de los historiadores con oficio
el pueblo aún figura en las notas al pie
y en el último tramo de la bibliografía

pero el voquible pueblo/ en general/
es contaseña de las catacumbas
de los contactos clandestinos
de las exhumaciones arqueológicas

de vez en cuando surge un erudito
que descubre que engels dijo pueblo
que gramsci el che guevara y rosa luxemburgo
que mariátegui y marx y pablo iglesias
dijeron pueblo alguna que otra vez

y ciertos profesores que todavía tienen
en sus armarios el pañuelo rojo
llevan a sus alumnos al museo
para que tomen nota disimuladamente
de cómo eran las momias y los pueblos
y claro los muchachos que absorben como esponjas
se levantan sonámbulos en mitad de la noche
y trotan por los blancos corredores
diciendo pueblo saboreando pueblo

mas como en la vigilia vigilada
ya nadie grita ni murmura pueblo
hay en las calles y en plazoletas
en los clubes y colegios privados
en las academias y en las autopistas
una paz algo densa/ a prueba de disturbios
y un silencio compacto/ sin fisuras
algo por el estilo del que encontró neil amstrong
cuando anduvo paseando por la luna sin pueblo.

Enviat per: FerranPedret a les 15:39 | Enllaça | comments |
       cultura, politica, amèrica llatina

Inflexió interposa una denúncia contra els especuladors financers!


El col·lectiu Inflexió presentarà la denuncia davant la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (c/Pau Claris, 160), el proper dia 23 de setembre, a les 11h.

Posteriorment, a les 12h, membres del col·lectiu realitzaran una acció davant la seu del Deutsche Bank (Av.Diagonal, 446), amb la intenció de fer entrega d’una còpia de la denúncia als responsables d’aquesta entitat.

La denúncia es basa en el fet que diversos agents econòmics podrien haver incorregut en el delicte tipificat a l’art.248 del Codi penal (tipus conegut com a “maquinació per alterar el preu de les coses”), en difondre intencionadament rumors i falses informacions sobre la solvència de l’Estat, a fi d’enriquir-se especulant amb el preu del deute públic espanyol.

S’ha triat el Deutsche Bank per realitzar l’acció de protesta, atès que aquesta entitat apareix reiteradament en les informacions relatives a aquest tipus de comportaments, tot i que hi ha una diversitat notable d’entitats i agents econòmics que poden haver incorregut en els mateixos comportaments, tant contra el deute públic espanyol, com contra el deute públic de diversos Estats de la Unió Europea.

Els membres del col·lectiu Inflexió vinculen aquesta acció de protesta a la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre, a la que donen activament suport, ja que creuen que és necessari subratllar que els comportaments especulatius que es troben en la base de l’actual crisi econòmica, o que es troben en la base d’algunes de les mesures econòmiques adoptades pels governs, tenen greus conseqüències socials, i afecten al mateix principi democràtic.

Alhora, volen destacar que aquests comportaments tenen responsables perfectament identificables, i que es poden evitar mitjançant la regulació i la transparència dels mercats, mitjançant la democratització de la vida econòmica i financera, però també mitjançant la via penal quan es tracta de maniobres il·legals, com denuncien en el cas dels atacs especulatius contra el deute públic dels Estats.
Durant l’acció davant el Deutsche Bank es repartirà un dossier de premsa que contindrà, entre d’altra informació, una còpia de l’esmentada denúncia.

Enviat per: FerranPedret a les 21:04 | Enllaça | comments |
       dret, politica, economia

Onze de setembre

Enviat per: FerranPedret a les 19:48 | Enllaça | comments |
       memoria historica, politica

Ha mort en Wilebaldo Solano

Sabem avui de la desaparició d'en Wilebaldo Solano, un home de conviccions profundes i coherència exemplar. El seu compromís amb el socialisme es remunta a la seva època d'estudiant a l'Institut Jaume Balmes de Barcelona, etapa en la qual va destacar com a organitzador estudiantil, tasca en la que continuà en encetar la seva etapa etapa universitària. S'afilià al Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín, i l'any 1935 fou elegit secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil del recentment creat Partit Obrer d'Unificació Marxista. Wilebaldo Solano fou el dirigent més jove d'aquella formació socialista revolucionària.

Després de mantenir-se actiu en la clandestinitat durant l'etapa de repressió estalinista contra els dirigents del POUM, a partir dels fets de maig de 1937, i un cop consumada la desfeta republicana, passà a França, on fou detingut poc després pels ocupants nazis. Fou alliberat per un grup de resistents, i s'incorporà ell mateix a una columna de maquis que combatien les tropes de l'Alemanya nazi. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, Solano contribuí a la reorganització del POUM i en fou elegit Secretari general, l'any 1947. Va estar llargs anys d'exili combatent per la causa antifranquista, però més tard Solano passà a fer-ho des de l'interior. La seva tasca pel socialisme i per l'organització dels treballadors és recordada per diverses generacions d'activistes i treballadors, de provinences ben plurals. Wilebaldo Solano era el president de la Fundació Andreu Nin, des de la qual defensava el llegat del POUM, per la seva convicció de que les seves idees s'havien de projectar en el futur. No puc evitar pensar avui en els companys Manel Alberich i Salvador Clop, provinents també del POUM i dissortadament ja desapareguts. Aquest partit va donar una extraordinària fornada de lluitadors pel socialisme, que s'alcen a la vora del camí, modestos i imponents alhora, per donar testimoni d'una vida compromesa i coherent. Els tindrem sempre en el record, però també presents en la nostra tasca diària per construir la societat justa que van somniar i que tant van maldar per veure realitzada. Que la terra et sigui lleu, company!

Enviat per: FerranPedret a les 18:13 | Enllaça | comments |
       memoria historica, politica

L'esquerda

No puc fer més que expressar la meva preocupació per un fet, en certa manera insòlit. No estem massa acostumats a que les prediccions dels màxims dirigents de la política catalana es compleixin. Però de vegades passa. I malauradament aquest cop ha passat.

No seré jo qui, com un cascarràbies qualsevol dirà allò de “jo ja t’ho dèia”, però és un fet que en la dialèctica política entre Espanya i Catalunya s’ha pujat el to un graó més.

Vam sentir en diversos fòrums com el president Maragall advertia sobre els risc de fractura, vam sentir un futimer de periodistes i diputats de diversos colors sumant-s’hi, d’una forma o d’una altra, alguns per interès partidista, altres per sentit de país.

I potser la vegada més sonada, va ser quan el president Montilla va denunciar el risc real de desafecció de la societat catalana cap a Espanya en una conferència a Madrid.

Més enllà de la franja de ponent ningú es va prendre seriosament aquestes advertències, o com a mínim, no tinc la impressió que posessin fil a l’agulla. Però avui, per primer cop (que jo sàpiga) hem vist com algú amb responsabilitats a la capital de l’estat afirmava:

“Chaves admitió que la sentencia del Estatut ha abierto ”una posible brecha en el conjunto de la sociedad catalana” (Font La Vanguardia 4-8-2010). “

Comparteixo l’afirmació del senyor ministre però jo també hi afegiria la següent “la catalanofòbia y el centralismo ha abierto una posible brecha en el conjunto de la sociedad española”.

Dit d’una altra manera, no tinc la impressió que l’esquerda sigui només una qüestió estrictament de política interior catalana, de responsabilitat catalana i de la societat catalana. A la vegada que no crec que l’esquerda derivi estrictament de la sentència del Tribunal Constitucional. Tota la societat espanyola (si és que en formem part) també hi té una responsabilitat en fer l’esforç de tornar a soldar el que no s’hauria hagut de trencar mai. Perquè si hi ha esquerda és que quelcom s’ha trencat.

I per últim, crec fermament que en el diagnosi acurat de la situació i trobarem el camí de la solució, i si bé valoro positivament que un ministre s’atreveixi a dir el què ha dit, crec que en la diagnosi encara li manca una segona part important.

Enviat per: joanriera a les 21:55 | Enllaça | comments |
       politica

A favor dels toros

La sessió que celebrarà demà el Parlament de Catalunya ha despertat un interès informatiu amb pocs precedents, i això és degut al fet que, entre d’altres qüestions, s’hi debatrà i es sotmetrà a votació la prohibició de les curses de braus, proposada per una Iniciativa Legislativa Popular que va comptar amb un notable suport ciutadà.
 
El debat és interessant, tant pel fons de l’assumpte, com pels nombrosos paranys que amaga. Com és ben sabut, l’àmbit del simbòlic ha impregnat fortament el debat, augmentant el to de la polèmica i escalfant els ànims al voltant d’una qüestió que, si se’m permet dir-ho, hauria de mantenir-se en els estrictes termes del debat sobre el tracte que les persones hem de tenir envers els animals.
 
Però he dit que aquest debat és curull de paranys. I ho és des de bon principi, ja que els promotors de la Iniciativa Legislativa Popular van triar plantejar exclusivament la prohibició de les curses de braus, i no pas una modificació de la regulació ja existent contra el maltracte animal. Aquesta no és una decisió menor, ni neutra, ni innocent. Es cercava molt més la polèmica i la notorietat mediàtica (objectiu que ha aconseguit, certament, aquesta nova generació d’animalistes, sovint important tradicions polítiques que ens queden llunyanes). Si entre les seves preocupacions hagués preponderat la protecció efectiva dels animals contra el maltracte, haurien pogut plantejar una norma general que fes impossible la celebració de curses de braus, però també d’altres formes de maltracte que perviuen al nostre país. En canvi, els promotors de la iniciativa les obvien, la qual cosa resulta un pèl difícil d’argumentar, tenint en compte l’animalisme militant amb el qual s’identifiquen.
 
És en aquest punt on hem de plantejar-nos el parany que suposa barrejar la qüestió simbòlica i identitària amb la protecció dels animals. Deixant de banda que, ja des de la cultura minoica, la pugna entre l’home i el brau es pot associar al conjunt de la cultura mediterrània, el fet és que l’apropiació de les curses de braus per part d’un ranci folclorisme espanyolista no pot amagar la llarga tradició taurina als països  catalans, com ho demostra l’afició existent a les curses de braus a l’anomenada Catalunya Nord, l’existència de fins a dues places de braus a Barcelona fins fa relativament poc, o l’antiguitat de la plaça de braus de Vinaròs. Per tant, malgrat els intents franquistes per homogeneïtzar-ho tot i establir l’estàndard de pandereta de la folclòrica i el torero, això de les curses de braus no és una cosa de l’Espanya negra. O, si ho voleu, no és només una cosa de l’Espanya negra, sinó també una cosa de la Catalunya negra. Per a espant de nacionalistes d’un i altre signe, en salvatgia pel que fa al maltracte dels animals, competim prou dignament.
 
Enllaçant amb aquesta darrera observació, hem de reconéixer que tradicions com els correbous, el bou embolat, el bou a l’aigua, i altres tradicions tan nostrades com aquestes, especialment a la franja de país que abraça el riu Ebre al seu pas per terres catalanes, constitueixen també clars exemples de maltracte animal. Però alguns dels grups polítics del Parlament han fet exercicis d’autèntic funambulisme per esquivar aquesta evidència. És més, tant CiU com ERC han promogut activament el reconeixement de l’interès cultural dels correbous pràcticament alhora que promovien l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular que proposava la prohibicio de les curses de braus, preocupats per l’impacte electoral que, a les Terres de l’Ebre, podria tenir una postura conseqüent que apostés per la prohibició de tot maltracte als animals.
 
Des del bàndol dels partidaris de les curses de braus també s’han emprat arguments farcits de falàcies. Pretendre que s’ha de preservar aquesta pràctica pel fet d’ésser una tradició és un absurd, que no va servir, per bé que ho van intentar, als defensors de la tradició d’un llogaret on celebraven les festes patronals llançant una cabra des del campanar estant, ni tampoc als defensors d’aquella altra tradicio´consistent en una competició en què els mossos del poble cavalcaven al galop i havien d’arrancar el cap, hàbilment i cruel, a uns pobres pollastres penjats cap per avall. Pretendre que compleixen amb una funci´ó de preservació de la biodiversitat, argumentant que el toro de lídia s’extingiria sense les curses de braus, i que les deveses es malmetrien, és ignorar conscientment el potencial turístic existent per un entorn natural tan magnífic com són les deveses, amb l’encant de les alzines i l’estampa imponent del toro de lídia a l’horitzó. No hi ha noblesa, èpica ni art en la tortura del toro, ni diversió possible en l’encegament del bou embolat. Només hi ha crueltat i sadisme.
 
També hi ha qui diu que aquest és un debat que no interessa a la gent comú, en un moment de crisi com aquest, i que a més les curses de braus estan en trànsit de morir de nort natural, per manca d’afició i inviabilitat econòmica. Potser sí, tot i que respecte al primer dels arguments, tinc els meus dubtes, ja que en general la gent té una postura presa a favor o en contra de les curses de braus, encara que la majoria pensi que hi ha altres prioritats en moments com l’actual. Per a tranquil·litat de tots, cal dir d’una banda que el Parlament debat i treballa sobre molts altres temes, alguns d’ells molt lligats a les preocupacions actuals de la gent. De l’altra, cal dir també que hi ha temes d’importància cabdal que no figuren en el top ten de les preocupacions ciutadanes, però dels quals, afortunadament, el Parlament se n’ocupa: se m’acudeix el tema del dret civil català, però en podríem fer un llistat inabastable. Pel que fa al segon argument, el que afirma que les curses s’acabaran per sí soles, responc de nou que potser sí, que és així, però que tenim la oportunitat de posar fi a una pràctica vergonyant d’una forma que quedi clara la decisió dels representants d’una societat que afortunadament ha evolucionat molt, i que seria una pena deixar-la passar.
 
Vivim en un país integrat a la Unió Europea, que des de fa anys avança en la regulació de les condicions d’estabulació dels animals, del seu transport, i de les formes adients per al seu sacrifici, a fi de minimitzar el seu patiment. Tenim normes que castiguen a qui colpeja o manté en condicions insalubres els animals, a qui organitza lluites de gossos o de galls (tan tradicionals a Centreamèrica com ho puguin ser aquí les curses de braus), i en canvi permetem encara els correbous i encierros, les curses de braus i novilladas, el toro allancejat de Tordesillas, i altres barbaritats per l'estil.
 
És hora de que afrontem aquesta incoherència i hi posem remei. Des del meu punt de vista, el preferible és reformar la normativa existent sobre protecció dels animals a fi de que cap maltracte tingui butlla, ni cabuda, i deixar al marge els debats falsaris que hi barregen qüestions simbòliques o identitàries, que és en els termes en els que dissortadament s’ha plantejat la qüestió, des del moment en què els promotors de la Iniciativa Legislativa Popular la van plantejar, amb certa trampa, com la van plantejar.
 
Ara bé, demà hi ha una votació, en la qual crec que els diputats i diputades del PSC, votant en consciència, haurien d’optar per la prohibició de les curses de braus, malgrat tots els paranys i vicissituds del debat. És a dir, a favor dels toros i en contra del seu maltracte.

Enviat per: FerranPedret a les 10:24 | Enllaça | comments |
       politica

Es presenta en públic el col·lectiu Inflexió

El dia 19 de juliol, a les 19 hores, a la sala d’actes de CCOO (Via Laietana, 16 – Barcelona), es presenta públicament el col·lectiu Inflexió.

En aquesta presentació, ens agradaria comptar no només amb la teva presència, sinó també amb la teva participació. Volem explicar la tasca que ja hem començat a fer, i compartir els projectes que estem preparant, per parlar-ne amb tots i totes els qui vulguin contribuir-hi, i per recollir les aportacions que es facin.

Volem parlar amb tu de la posada en marxa de la primera Iniciativa Ciutadana Europea (l’equivalent europeu a una Iniciativa Legislativa Popular), per assolir un objectiu: l’avenç cap a un govern econòmic europeu, democràticament legitimat, que tingui capacitat per regular els mercats financers i per impulsar mesures fiscals sobre el capital que permetin evitar que tot el pes de la crisi recaigui sobre els treballadors i les treballadores.

Volem parlar amb tu de les jornades d’Inflexió que estem preparant, i que volen contribuir a imaginar alternatives a l’actual estat de coses, i ajudar a posar en marxa una esquerra europea combativa i eficaç.

Et convidem a participar des d’ara mateix, enllaçant aquest post al teu blog o reenviant-lo a tota persona que creguis que hi pot estar interessada. O si tens un compte obert a Facebook, convidant als teus contactes a l’esdeveniment que hem creat (clicant aquí el trobaràs)

Ens veiem el dia 19 de juliol!

Enviat per: FerranPedret a les 21:23 | Enllaça | comments |
       europa, politica, economia

De nou El Roto...

Enviat per: FerranPedret a les 07:52 | Enllaça | comments |
       humor, politica, economia

Assassinats almenys 16 activistes de la "Flota de la Llibertat"

Mentre s'escriuen aquestes ratlles, a quarts de sis del matí d'avui, dilluns 31 de maig de 2010, arriben luctuoses notícies de l'altre costat de la Mediterrània. Israel ha emprat la força per aturar els sis vaixells que intentaven arribar a les costes de Gaza, amb més de 10.000 tonelades d'ajuda humanitària, per trencar i denunciar alhora el bloqueig que pateix la Franja des de fa quatre anys. Segons es va confirmant, almenys 16 persones de les 750 que eren a bord han estat assassinats pels militars israelians, que han obert foc contra civils desarmats. Almenys 40 persones més estan ferides, i la totalitat dels activistes han estat detinguts. A bord d'aquestes naus hi viatjaven, a més, almenys una dotzena de parlamentaris europeus, una congressita nord-americana, i una supervivent de l'Holocaust. Pel que sembla els israelians han abordat els vaixells que tenien bandera turca, un per un, però no els dos que tenien bandera iraniana. Ara mateix tota la informació sobre aquest fet està sotmesa a censura militar per part d'Israel. No obstant, les televisions turques han emès imatges de soldats israelians obrint foc sobre els activistes.

Cal deixar molt clar que disparar en aigües internacionals contra civils desarmats que viatgen en vaixells mercants és un acte contrari al dret internacional. Disparar contra una expedició humanitària, que pretenia ser també una protesta pacífica contra el bloqueig, suposa un acte bàrbar i condemnable, una agressió extremadament violenta contra la societat civil internacional, que malda per alleujar el patiment de la població civil de Gaza i per denunciar la ocupació dels territoris palestins.

Ara toca, però, a més que solidaritzar-se amb les famílies de les víctimes i lamentar la seva mort., denunciar la política militarista i violenta d'Israel, el bloqueig de la franja de Gaza i l'ocupació dels territoris palestins, senyalar públicament els responsables d'aquestes morts, que són les autoritats israelianes. Per aquest motiu, aquesta tarda ha estat convocada avui, a les 19h, una concentració de denúncia, davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel (Travessera de Gràcia, 21).

Més informació a www.palestina.cat i http://www.witnessgaza.com .

Nota d'actualització: Les víctimes mortals són 9, finalment. L'exèrcit d'Israel ha difós uns vídeos on es veuen un parell de tiradors, i unes cadires trencades (especialments els tubs d'alumini), com a prova de les "armes" amb què els activistes suposadament els van agredir. Jutgi cadascú si, suposant que fos realment el cas, la resposta és matar 9 persones i ferir-ne prop de 40.

Enviat per: FerranPedret a les 08:58 | Enllaça | comments |
       politica, solidaritat, internacionalisme